http://es.youtube.com/watch?v=xy3iPIsfA60&feature=related

Espero que haya alguien que cuide de mi. Cuando muera, cuando me vaya. Espero que haya alguien que libere mi corazón. Que le guste sostenerlo cuando esté cansado. Que haya un fantasma en el horizonte. Cuando me vaya a la cama ¿Cómo podré dormir al llegar la noche?¿Cómo descansará mi cabeza? Oh, estoy espantado del lugar que hay. Justo entre la luz y ninguna parte. No quiero ser el elegido. Allí abandonado, allí abandonado. Hay un hombre en el horizonte. Que desea que me acueste. Si sucumbo a sus pies esta noche. Permitirá que descanse mi cabeza. Así que hay una esperanza de que no me asfixie. O de que quede paralizado por la luz. Y como un regalo caído del cielo, no quiero irme, al final del horizonte. Espero que haya alguien que cuide de mi cuando yo muera, cuando yo parta. Espero que haya alguien que libere mi corazón y que me abrace cuando esté cansado… 

Rancor, vanitat. La majoria de vegades, és això que cova darrere les misèries i les desgràcies humanes. La vanitat. La supèrbia. La por de no gosar acceptar el regal de l’amor. Cal un gran coratge per deixar-se estimar sense reserves. Un coratge que gairebé és heroisme. La majoria de la gent no sap estimar ni deixar-se estimar, perquè és covarda o vanitosa, per què tem el fracàs. La gent s’avergonyeix a l’hora de donar-se a una altra persona, i encara més a lliurar-s’hi, perquè té por que li descobreixin els secrets… El trist secret de tot ésser humà: una enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure.

Seria algo així, el teu blog, tot i que li podries posar el nom que vulguèssis i no et caldria compartir la contrassenya amb mi, la teva vida és teva i no cal que me l’expliquis tota…la coneixeré mica en mica, sempre i quant em deixis….clar.